Cel ennuvolat dimarts al Meiland per rebre Kaldetas. I es que els nois de l’LKG s’enfrontaven al líder. I dic nois perquè dimarts no van jugar cap dels avis de l’equip. A les ja anunciades baixes de Rai i Pere se’ls va unir la de Roger a última hora.
A més, la aliniació dels planetes va fer que per primer cop en temporades no jugués cap Barba a l’equip. Això va comportar que el vestidor es convertís en una orgia d’independentistes radicals, oleguer presas i roviretxes a falta d’un guía espiritual socialista que els marqués el camí de la veritat i la raó.
L’equip es va trobar els primers minuts molt ordenat a la gespa, fins que l’àrbitre va pitar l’inici del partit.
El primer quart d’hora l’equip va fer un homenatge a les velles i belles actuacions LKgerianes i va defensar a ultrança, va atacar com mai, però empatava a zero com sempre. Dos xuts de sergi i un de la perla del planter Arnau, van fer lluir el porter visitant. I es que quan un equip té una mala ratxa no entra res.
Cap al minut vint, va arribar el gol dels visitants. Com sempre, l’equip jugava bé, però un xut molt potent des de fora de l’area, imparable per Ben Ji de carn i ossos (evidentment hagués arribat el de dibuixos animats) va significar el primer gol.
A partir d’aquí l’equip va intentar seguir jugar. El nou fitxatge la tocava i això permetia respirar a la defensa. El Kàiser arribava a totes i Sergio, amb bambes, ordenava l’equip al mig, fins i tot Tiburón Feu pujava (de tant en tant) la banda.
Tot i això, és impossible amb 7 jugadors, aguantar el partit contra 10. L’equip es va anar desinflant físicament i els gols anaven caient, cosa que feia desinflar psicològicament. Entre mig, ocasions clares fallades, que només haguessin perpetuat l’agonia.
Al final, com sempre, un cabaç de gols i cap a casa, amb la sensació habitual que es podia haver fet més.
El vestidor feia olor a derrota, fins que Tiburón Feu va dir que se li havia escapat a ell.
L’equip encara un futur desolador. Últim, zero punts, i directe a segona. I es que els últims partits no són suficients jugadors, i la divisió interna al vestuari és evident.
El que va fer més mal, sens dubte, va ser sentir els seguidors de l’equip de la mateixa ciutat, cridar: A segunda oe, a segunda oe, i es que ja només ens queda peregrinar a la Moreneta.
SC.
Març 29, 2009 a les 10:20 am |
Jo proposo unir-nos a la marxa de Sánchez Llibre!!!